Avui seré breu...

... solament volia desitjar-vos un Feliç Any 2012 a tots.

L'Home Peix de Liérganes



Avui estudiant Comunicació Oral, Escrita i Digital (Sr. Garreta) m’he recordat d’una “llegenda-mite-realitat” de la meva Tierruca que us volia explicar, es “L’Home Peix de Liérganes”.

L'home peix de Liérganes, sobrenom de Francisco de la Vega Casar, és un ésser llegendari de la mitologia de Cantàbria.

La primera ressenya en la qual apareix el relat de l'home peix és en el volum VI del Teatre Crític Universal de Fra Benito Jerónimo Feijoo. Posteriorment José María Herrán va escriure un llibre titulat L'home-peix de Liérganes (Santander, 1877) basat en aquesta història tradicional popular.

Segons ha arribat fins a nosaltres a través dels escrits i la tradició oral, el relat diu així: a mitjans del segle XVII al poble de Liérganes, a Cantàbria hi havia una parella, Francisco de la Vega i Maria de Casar, que tenien quatre fills . Francisco va morir i la vídua va enviar el seu fill Francisco a Bilbao a aprendre l'ofici de fuster.

Estant a Bilbao, Francisco se'n va anar a nedar el dia abans de Sant Joan, l'any 1674, amb uns amics però portat pel corrent, aquest va desaparèixer i no es va tornar a saber més d'ell. Només cinc anys després, en 1679, a Cadis, uns pescadors van afirmar veure un ésser aquàtic però amb aparença humana que va desaparèixer ràpidament. Aquesta aparició es va repetir constantment fins atrapar la criatura amb trossos de pa i unes xarxes. Un cop capturat van poder constatar que es tractava d'un home, amb escates i forma de peix.

Llavors va ser portat al convent de Sant Francesc on va ser interrogat per saber de qui es tractava i al cap d'un temps va aconseguir tartamudejar una paraula: "Liérganes". Ningú sabia que significava, fins que una persona de Cantàbria que estava treballant a Cadis, va comentar que a Cantàbria hi havia un poble que es deia així. També Diumenge de la Cantolla, secretari del Sant Ofici de la Inquisició, va confirmar aquesta afirmació ja que ell era d'allà.

A continuació, va arribar la notícia a Liérganes per esbrinar si havia passat alguna cosa estranya en els últims anys i des de Liérganes van respondre que únicament s'havia registrat la desaparició de Francisco de la Vega, cinc anys enrere. Llavors Joan Rosendo, un frare del convent, va acompanyar a Francisco fins a Liérganes per comprovar si era cert que era d'allà i a l'alçada de la Muntanya de la Devesa, Francisco es va avançar i va anar directament fins a la casa de Maria de Casar, que ràpidament ho va reconèixer com el seu fill.

Ja a casa de la seva mare, Francisco va viure tranquil sense mostrar cap interès per res. Anava descalç i de vegades nu i parlava amb prou feines. De vegades estava diversos dies sense menjar però no mostrava entusiasme per res. Després de nou anys a casa de la seva mare, va desaparèixer al mar sense tornar-se a saber res més sobre ell.

Aneu amb compte!!!

El dia dels sants innocents o dels innocents, és la commemoració de l'anomenada matança dels innocents (un episodi de l'Evangeli segons Mateu (Mt 2,1-16), segons el qual Herodes el Gran, rei de Judea, va ordenar matar tots els nens menors de dos anys per matar també Jesús). Herodes s'havia assabentat del naixement de Jesús a Betlem pels Reis d'Orient quan van anar a adorar-lo. Segons el relat evangèlic, Jesús va poder-ne escapar quan un àngel va avisar en somnis Josep i li va dir que fugissin a Egipte. Només després de la mort d'Herodes, Josep i la seva família van tornar i es van establir a Natzaret (Galilea).

Molts historiadors moderns neguen la historicitat de l'episodi, ja que no es troba en cap altra font, ni als altres evangelis ni a l'obra de Josep Flavi, principal font per a la història jueva de l'època.

En la tradició cristiana la narració va esdevenir un topos cultural que ha originat moltíssimes representacions artístiques.

El dia dels sants innocents, el 28 de desembre, se celebra fent bromes a familiars i amics. Se celebra arreu d'Espanya i a diferents països hispanoamericans, i és semblant a l'anglosaxó Dia dels Folls o el francès Peix d'abril tot dos celebrats l'1 d'abril. Per altra banda, la relació entre les bromes i burles generalitzades i la llegenda dels infants degollats s'estableix a partir de les enganyifes que els pares dels infants es van haver d'empescar per tal de protegir els seus petits de l'assassinat i allunyar-los dels perseguidors enviats per Herodes.

Es pot relacionar aquest episodi amb les antigues tradicions burlesques de riure's de la gent amb tota mena de bromes, des de la família o el veïnatge fins a la feina, al club, a l'associació o a l'entitat de lleure on cadascú pertany. Al dia d'avui també es fa a través dels missatges electrònics o de la telefonia mòbil. La broma tradicional, avui relativament en recessió, consistia a "penjar la llufa", -ninot retallat de paper o drap- a l'esquena de la gent que circula pel carrer. Això fa riure molt, sobretot els infants. Antigament les “llufes” eren fulles de col o enciam que els més joves recollien al mercat i que intentaven enganxar a les faldilles de les dones.

The Show Must Go On

Fa dies que pensava deixar d'escriure en el bloc, però no ho faré. El que sí faré serà donar-li un nou aire, i fer-ho més personal. A partir d'avui no només parlaré d'educació, sinó que també parlaré de coses que m'agraden com la música, el meu dia a dia, etc. Crec que no serà diari, però ho faré fins que em cansi d'escriure per ningú. Així que: "The Show Must Go On".

Gràcies!!



“El Camí de la meva educació es fa cada dia de la meva vida.”

Les paraules en negreta son las que més es repeteixen al meu bloc. Ja arriba el moment de posar fi al quadrimestre i de treure conclusions...

A falta dels exàmens, valoro molt positivament aquests tres primers mesos d’ Universitat. Una cosa que fa anys era un somni, després de molt de lluitar vaig aconseguir la meva meta. Però l’arribada a aquesta meta només és el començament d’una dura etapa que comporta molt d’esforç.

Quan vaig començar el primer dia no sabia molt bé que em trobaria... Arribava amb la por de la meva edat, perquè encara que no sigui un avi, tampoc tinc 18-20 anys. Una altra cosa que em feia por era pensar que no seria capaç d’agafar el ritme d’estudi, ja que portava molts i molts anys sense estudiar de manera tan seriosa, encara que he de dir que l’accés per més grans de 25 (modalitat per la que vaig poder accedir a la Uni) no va ser gaire fàcil d’aprovar.

Però el pitjor de tots els meus mals era el Català. Ja porto 9 anys vivint a Catalunya i els primers 4 anys vaig anar a l’EOI, però mai havia parlat català fora de les parets de l’escola oficial de la Vall d’Hebron. Com jo sóc Càntabre i la meva dona, encara que sigui Catalana, es també castellanoparlant, a les feines on vaig treballar es parlava en Castellà, doncs jo estava acostumat a parlar en la meva llengua materna, així que no he parlat tant Català com en aquests 3 mesos, i des de la meva humil opinió crec que he fet un progrés important, encara que queda molta feina per fer.

Però crec que he trobat molt bons companys, crec que algun amic (el temps ho dirà) i sobre tot la satisfacció de trobar-me content amb el que estic fent, que és el que volia sentir.

Gràcies a tots els que de alguna manera m’heu ajudat en aquest començament del camí de la meva educació dia a dia.

466/64

L'altre dia veient un programa de televisió va sortir el poema "Invictus" escrit per William Ernest Henley i que Nelson Mandela va tenir escrit en un paper durant els seus 27 anys de presó de Robben Island, i que m'ha fet reflexionar de nou en aquesta GRAN figura mundial com és el Sr. Nelson Rolihlahla Mandela.

“Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.

En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.

Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.

No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.”

... I tant que sí va mostrar ser l'amo del seu destí, el capità de la seva ànima. Mandela és un gegant. Tots hem sentit com a mínim fragments de la seva història i de com va canviar el curs de la Història del seu país i del món. Va estar 27 anys pres i quan va sortir de la presó li va dedicar tota la seva energia a reconstruir el seu país. No sé com se sentia ell per dins, però aparentment totes les seves accions com a cap d'estat van estar encaminades a tractar de curar les ferides de l'Apartheid, a perdonar més que a venjar i a tractar de crear una nació millor. Com deia la meva àvia, "per mostra, un botó". A través de petits detalls, preveu del que ho fa extraordinari.

Els èxits i gestes de Mandela em semblen tan grans que el posen en una altra categoria d'ésser humà, per a mi inabastable.

Realment mai no tindrem tant poder sobre ningú com sobre nosaltres mateixos i encara que, en determinats moments, no ens sentim amos de la nostra pròpia vida, només nosaltres som els nostres propis amos. El dia a dia, la rutina, els problemes ... ens separen de vegades de les nostres metes. Però hem de prendre les regnes, fixar els objectius, escriure'ls i posar-los ben grans on ho puguem veure cada dia. D'aquesta manera cada pas que donem per aconseguir-los serà un triomf i no ens desviarem.

No importa com de complicat sigui, perquè la direcció la marquem nosaltres. Si no ho complim, sigui quina sigui la meta i el somni, només dependrà de nosaltres mateixos. Nosaltres som l'únic límit.

Sequera Neuronal i Calendari d'Advent

Avui m'he assegut a pensar en alguna idea per poder seguir omplint el meu bloc, i després de molt esprémer la llimona, no he arribat enlloc. Tot m'ha fet recordar que he de ser un tipus que això de pensar ... Segons els científics en el cervell humà hi ha uns 100.000 milions de neurones cerebrals, però algú com jo que conserva les justes, per respirar, menjar, caminar (no gaire, que em canso ràpid), i 4 coses bàsiques més, imagineu-vos el que he anat deixant pel camí. És com l'anunci aquell d'una asseguradora molt coneguda en la qual un motorista picava al vidre d'un cotxe i li deia al conductor: "El seu cotxe va perdent diners", doncs el mateix em passa a mi ... "Escolta, el teu cervell va perdent neurones". Crec que pateixo de sequera neuronal, el problema és que no és com els pantans que amb la pluja s'omple, això no hi ha manera d'arreglar-ho.
O sigui que em posaré a prendre notes d'aquest interessant vídeo que es titula: "d'on vénen les bones idees" a veure si em quedo amb alguna idea.



A Cantàbria no és habitual fer el calendari d'Advent, i com a bon Català d'adopció us deixo amb un de molt original, GAUDIR-LO!!

Espiritrompa

No havia vist abans aquesta pel·lícula i com totes les que tracten de la Guerra Civil, em transmeten a aquestes dues Espanyes de les que parlava Antonio Machado, que encara que en menys mesura encara existeixen.

“Ya hay un español que quiere

vivir y a vivir empieza,

entre una España que muere

y otra España que bosteza.

Españolito que vienes

al mundo te guarde Dios.

una de las dos Españas

ha de helarte el corazón”.

Però vull parlar de la figura del mestre, que és el meu camí a seguir.

El mestre, amb les seves bones arts, s'esforça per entrar en un món en què aporta les seves experiències i les seves idees (a vegades rebutjades per la resta). La tasca del mestre ha de partir d'un diàleg obert i permanent entre el mateix mestre i els alumnes i el seu entorn social. L'escola d'avui ha d'obrir més als seus contextos, que inevitablement entren a ella.

 La tasca del mestre és diferent en els diferents contextos socials i geogràfics d'un país. No és el mateix treballar en el centre d'una ciutat que a la perifèria, no és el mateix treballar en contextos socials relativament estables que en llocs on es viuen les tensions pròpies de la violència, no és el mateix treballar amb alumnes que tenen tots els recursos que fer-ho en condicions d'enorme pobresa.

Hem de seguir treballant en aquesta direcció.

 

01 de Desembre

Avui es celebra el Dia Mundial de la Lluita contra la Sida. Des de 1981 quan van ser identificades algunes manifestacions del quadre conegut actualment com a síndrome d'immunodeficiència adquirida (SIDA), han mort al voltant del món diversos milions de persones. La major part de les víctimes correspon a l'Àfrica subsahariana, que concentra al voltant de dos terços dels seropositius al VIH al planeta. Els efectes i dimensions de la pandèmia de VIH-SIDA canvien de país en país. Els països amb taxes més altes de prevalença es troben a l'Àfrica subsahariana, mentre que alguns països d'Europa i Oceania han reportat un baix nombre de casos detectats.
Lluitem junts contra la SIDA!!!