L'Ojàncano

L’ ojàncano o ojáncanu és un monstre maligne de la mitologia càntabra, infortuni de Cantàbria, personifica el mal entre els càntabres i representa la maldat, la crueltat i la brutalitat. De caràcter salvatge, ferotge i venjatiu, aquesta criatura habita en les profundes i lúgubres grutes dels paratges més recòndits de la Muntanya i les entrades solen estar tancades amb mala herba i grans roques. Els més vells explicaven que feia por veure l'ojàncano caminar per sobre de la neu a les nits clares de gener. La mitologia recull la creença que els congostos i barrancs han estat fets per aquests mítics personatges.

“Ojalá te quedes ciegu,

ojáncanu malnacíu,

pa arrancarte el pelo blancu

y te mueras maldecíu”.

(Dicho popular)

Aquest gegant antropomorf posseeix un aspecte descomunal, amb un únic ull similar a un cíclop, la seva veu és greu i profunda com un tro. Tot el seu enorme cos està cobert per un pèl aspre i vermellós provinent de l'espessa cabellera i la barba, d'on li creix un pèl blanc, l'únic punt feble del ojáncano. Si se li aconsegueix arrencar després encegar l'únic ull que té en el seu front, mor.
D'altra banda la tradició diu que tenen molta por als gripaus voladors i a les òlibes. Quan un gripau volador toca a l'ojàncano aquest mor si no aconsegueix una fulla verda d'avellaner untada en sang de rapós.
Els ojàncanos s'alimenta de glans, de les fulles dels grèvols i dels animals i panojas de blat de moro que roba. Però també menja ratpenats i aus com les orenetes, a més de les tiges de les moreres, i sol furtar als pescadors les truites i les anguiles.
Ens les maldats que la mitologia càntabra atribueix a aquest ogre hi ha el d'enderrocar arbres, encegar fonts, robar ovelles, raptar a joves pastores, destruir ponts, matar gallines i vaques, obrir avencs i barrancs, arrossegar penyes fins les camberes i camps on pastura el bestiar, trenca les teules, robar imatges a les esglésies i deixar bojonas (amb banyes defectuosos) les vaques. A més, sembra entre els vilatans la rancúnia, la supèrbia, l'enveja i el furt. Als nadons se'ls protegia perquè no fossin raptats per ells amb ungüents d'aigua beneïda.
Paral·lelament hi ha versions que expliquen l'existència d'ojàncanos bondadosos, nascuts un cada cent anys, als quals se'ls podia fins i tot acariciar i ells agraïts avisaven de l'arribada dels ojáncanos dolents. Aquest monstre és considerat l'ésser més popular de la mitologia de Cantàbria.